Nascut a Granada i emigrat a Catalunya fa 60 anys, estic a la llista de Junts pel Sí.

El perquè d'un home de 61 anys, nascut a Granada i emigrat a Catalunya fa 60 anys, està a la llista de Junts pel Sí i votarà Independència II*II
Després de 60 anys visquen a l'Empordà sóc un andalús de naixement, català d'adopció i per vocació, i Empordanès per amor a la terra.
Miquel Ruiz. Un xarnego català.

Per què ser candidat de Junts pel Sí
Això és una reflexió i la memòria d'aquells que vàrem haver d’emigrar de la nostra terra de naixement per buscar nous horitzons on trobar una terra d’acollida i on poder tirar la família endavant, com va ser el cas dels meus pares. Aquesta terra i aquest lloc, sortosament per a mi i els meus germans, va ser L' Empordà.

Com tants altres, la història es repeteix: any 1953, un matrimoni acabat de casar, sense cap més futur que la pobresa, sense cap més horitzó que la incertesa de veure que l’incipient embaràs no tenia més futur que la penúria d’aquelles terres sense res que no fos espart i pedregars i algun ametller ressec.

Dia darrere dia, a la plaça del poble, a esperar que el "Señorito" de torn decidís quins treballadors agafava “pa ir ar tajo" i ai d’aquell que no era immaculadament “de los Nacionales", com va ser el cas de la meva família que s’havien atrevit a tenir guardada una bandera republicana.

Aquesta situació al meu poble natal, Purullena de Guadix (Granada), està magistralment retratada pel gran cineasta Josep Maria Forn a la pel·lícula La Piel quemada.

La situació pels meus pares va arribar a ser tan insostenible que malgrat el seu recent matrimoni i d'haver nascut jo, el pare va decidir seguir les passes del germà gran i anar a fer fortuna a Catalunya, que dubto molt que sabés ni on era, ni què era, perquè el pare era analfabet. Mai havia posat els peus en una escola i per tant "no sabía ni de leer ni de escribir" .

Presa la decisió al pare només li quedava demanar un préstec per tenir els diners necessaris per pagar-se el bitllet de tren que era "El Expreso Sevillano", un viatge que durava 24 hores, i demanar que li deixessin unes espardenyes per poder anar-se’n a un lloc que deien que estava prop de França i on deien que hi havia feina, i que si no sempre podia intentar arribar a França que allà sí que hi havia feina i hi "estacaven els gossos amb llonganisses".

Ignoro com va ser l’arribada del pare i els seus primers mesos en un lloc absolutament desconegut i on es parlava un idioma diferent malgrat "estar en España ".

Varen passar anys abans no varen entendre la realitat de Catalunya, però tenia feina i va trobar un lloc on viure: una barraca al bell mig dels arrossars dels aiguamolls de Riumors. Llavors va fer escriure una carta a la mare, "Encarnación ven, tenemos una casa”, una barraca de 15 ó 20 metres quadrats on va encabir un llit i un bressol pel bebè, o sigui jo, que li varen regalar la gent del poble “per aquells xarnegos que vivien allà al mig dels arrossars”. Això no és cap retret a ningú, és que no sabien com definir aquella gent amb cara de gana i una llengua estranya que no era el català, però tampoc era castellà. A la mateixa barraca hi havia el motor de regar els arrossars i les eines del camp per plantar i segar l’arròs, tot un luxe, sense cuina, sense aigua, sense lavabo, sense.., però era la seva llar.

La mare Encarnación emprèn un viatge cap al desconegut amb un farcell i un nen de mesos viatjant durant 24 hores en el trist i famós "Expresso Sevillano". Va arribar a Figueres un dia de tramuntana de les d’abans i en baixar del tren va preguntar en una llengua que ningú entenia “como ze va a Riumors " la resposta va ser “no ho sé senyora o no lo sé Señora”.

Era al març de 1955, el dia que jo complia 1 any. La mare no va poder més i es va enfonsar i abraçant al farcell i ami ben fort, es va posar a plorar dient-me:
"Ay! hijo mío, ¿dónde hemos ido a parar? ¿donde estamos?” I la tramuntana bufant de valent se li emportava les llàgrimes i les paraules. Però algú es va apiadar d’aquella dona jove i el seu fillet i la va ajudar a arribar a Riumors, on devia tenir un meravellós retrobament amb en Miguel, el meu pare. Van passar tres anys als arrossars de Riumors on, malgrat les penúries i la duresa del treball, els pares van ser feliços. Però la imminent arribada del segon fill, filla en aquest cas, va obligar-los a buscar una nova llar al poble veí de Riumors on trobaren l’anhelada casa on viure i on va néixer la meva germana Guadalupe.

Petites nebuloses del meu cervell fan que no recordi dates amb exactitud perquè vaig patir un ictus ara fa cinc anys. Crec que devia ser pels voltants de 1959 -1960 quan fem el salt de Riumors a Fortià, on el pare va trobar feina d’ajudant a pagès, passant després per infinitat de feines, no importa com fossin de dures, el que importava era guanyar una mica més de diners per millorar el futur de la família.

El pare mai es va sentir explotat. Eren anys on es treballava de valent, molt dur, tant com per fer els fonaments del primer hotel de Roses, el Nautilus, a pic i pala, i al vespre sentir-se rebentat, però a la fi de la setmana arribava amb un jornal "digne", la dignitat que donava ser treballador de base als anys 60 .

Els treballs de pagès , picapedrer, manobre, tallador d’arbres, controlador d’una màquina de fer manillars de bicicletes, que com que no sabia llegir en feia malbé més que no n’encertava, i diverses altres feines li varen permetre comprar-se una petita moto que no necessitava carnet per poder anar a la feina. Però al cap d’una setmana va sortir un decret -llei que obligava tenir-ne als conductors de totes les motos de més de 50 cc. Allò va ser la fi pel pare doncs com es podia treure un carnet sense saber llegir ni escriure? La solució arribà en forma de capellà, mossèn Pere, aleshores rector de Riumors, que li diu “si vols després de la feina ( de 10-12 hores o més) jo t’ajudaré a llegir i escriure”. Dit i fet, llargues sessions fins a la matinada li van permetre aprendre a llegir i escriure i a obtenir el carnet.

Ja podia anar a treballar a Figueres o més lluny, el món era seu!
Continuà fent immensitat de feines combinades amb les llargues estades al Rosselló francès per recollir raïms a on també treballàvem tota la família. Jo començo a recollir raïms amb poc més de 8 anys. Es comença la temporada recollint cireres a Ceret per passar després al setembre a la verema. Aquests sobresous van fer que a poc a poc, l’ambició i la necessitat dels pares fos comprar-se una casa a Fortià, doncs estava en camí el meu germà petit, en Moisés.

Per atzars de la vida, en un moment determinat i per la tossuderia de la mare, el pare va fer el salt a un petit negoci del qual ara en diríem brocanter i que aleshores en deien mal dit “xatarrero.” L’embranzida de l’home ambiciós de tenir la seva pròpia casa sumada a l’esforç col·lectiu de la família, fos en el "negoci" o a la feina de França, aconsegueix donar els fruits i l'anys 1968 -1970 els pares aconsegueixen comprar el que ara és la casa pairal.

Mai ens hem sentit forasters a Fortià , mai no hem tingut cap mena de rebuig. Sí alguna vegada ha sortit la paraula “xarnego” ha estat per no saber com anomenar aquella gent arribada de molt lluny i que parlaven estrany, perquè és realment estrany l’andalús tancat i, a més, cuinaven de manera ben diferent ...

Sempre que a casa es va necessitar un favor el vàrem trobar en els veïns, catalans de soca-rel, a la botiga on la senyora Maria et deia “deixi Encarnación, sí avui no li va bé ja ho pagarà més endavant”. Eren els anys de "ho apunti a la llibreta que a finals de mes, quan el meu marit porti el sobre, li ho pagaré”.

Jo personalment no podré agrair prou als meus pares que entre ells i el destí triessin per viure L’ Empordà i a més un poble petit. Jo sempre vaig jugar en català, vaig aprendre la doctrina en català, a l' escola el mestre Deu n’hi do les classes que fèiem en català; al pati de col·legi, en català, i en definitiva al carrer la meva llengua era el català. A casa variava poc, els tres germans parlàvem en català a la taula i si ens dirigíem als pares, ho fèiem en castellà-andalús mentre que si parlàvem entre els germans, era en català.

Per tant, no creieu que Catalunya m'ho ha ofert TOT? Només calia voler-ho trobar i voler-ho entendre. Per això ara em puc permetre el luxe de dir que sóc granadí de naixement, català d’adopció i per vocació, empordanès per devoció i ara, empordanès exiliat a Girona.

La meva vida d’adolescent va ser treballar i treballar, vaig acabar el col·legi als 12 anys per anar a treballar al negoci familiar. Fèiem mercats a la costa gironina tot i que alguna estona la dedicava a perseguir sueques a la costa. Posteriorment va arribar la mili infernal i amb la Marcha Verde, els companys vascons i la mort de Franco, prenc consciència del fet català i de la seva repressió, perquè d’alguna cosa em va servir la mili.

Uns anys a Nacionalistes d'Esquerres, anys de boicot als rètols castellans i trenta anys ventant retrats al Punt Diari em porten a un camí sense retorn.

Sóc català i vull ser-ho, vull la independència del meu país, vull viure en una nació lliure, vull que el meu fill i els meus néts visquin en una nació lliure de l'assetjament de personatges com els Bonos, Rajois, Chacons, Camachos , Monagos, Guerras, Vidals-quadras ,Felipes Gonzalez i demès.

¿Quan han estat ells massa obrera de les de veritat per poder opinar? ¿Quan la seva subsistència va dependre del fruit de dotze hores de treballar de sol a sol, al camp, a la fàbrica, a les vinyes de França, als camps de cirerers, als camps de blat de moro del Baix Armanyac (França), amb jornades de dies i dies de pluja constant treballant tot el dia amb fang fins al genoll? ¿Què saben ells d’això? ¿Què saben de tenir per casa les quadres dels animals i dormir al jas de la palla? ¿Què saben ells per poder opinar de la nostra emigració? Només poden saber que vàrem ser els que amb el nostre esforç i l’hospitalitat dels catalans vàrem ajudar a portar prosperitat a les nostres terres de naixement, enviant-hi diners i comprant-hi terres i cases.

¿Què saben ells? Tots els que he citat i demès intransigents que no dubtarien en prendre decisions dràstiques i terribles per tal de fer valer el seu Nacionalisme. El Nacionalisme Espanyol.

Disculpeu l’extensió de la meva carta però fa massa dies que retinc el meu cabreig davant de tanta amenaça i davant de tanta ignorància com és la dels personatges citats i davant del assetjament de la caverna mediàtica dels mitjans de comunicació espanyols i axis mateix del monumental cabreig de veure com alguns dels polítics catalans són incapaços de, per una vegada, fer un front comú pel bé de Catalunya.

Fem que el 27 sigui el triomf del poble català i de la política catalana, el 28 S ja farem que siguin els polítics sota la nostra supervisió i suport qui s’enfrontin a la declaració del DIU i a la negociació amb l'Estat espanyol. I també amb Europa, que de ben segur ens està esperant.

Visca Catalunya Lliure! Visca la Terra lliure!

Autor: Miquel Ruiz Avilés