Respecto l’opinió i el desig dels qui volen que Catalunya continuï unida a Espanya.

Respecto l’opinió i el desig dels qui volen que Catalunya continuï unida a Espanya. Respecto els qui treballen perquè Catalunya no esdevingui un Estat independent; tant si és des de la política com des dels mitjans de comunicació o dels grups econòmics. Hi tenen dret. Crec, a més, que els responsables i els líders del moviment independentista, tant a les institucions com a la societat civil, han expressat un respecte escrupolós en el seu combat per defensar les seves posicions

Però als altres els demano el mateix respecte envers nosaltres. I ho demano després de llegir la premsa majoritària, editada a Catalunya o a Espanya, que en la seva lícita defensa de la unitat espanyola cauen en una falta de respecte inacceptable; una actitud de menyspreu i de ridiculització i banalització del desig d’una gran part dels catalans. La mateixa manca de respecte que molts dels líders polítics contraris a la independència estan evidenciant aquestes hores, emprant conceptes inadequats en el debat democràtic. La portaveu de Cs acaba de dir, per exemple, que volem construir un Estat perquè els nens mengin gelat de postres cada dia. I parla de “locura” per referir-se al procés, en una prova evident de l’opinió que li mereixen els catalans i catalanes que voten independència. Si us plau!

No són moments per frivolitzar i menystenir l’altre. Em sap greu llegir editorials que per defensar la seva legítima posició contrària a la independència no empren raons ni arguments sinó que busquen ridiculitzar la posició dels qui la defensem a base d’adjectius i comparacions volgudament ofensives. Deu ser una bona cosa perquè deu voler dir que ja no tenen cap altre recurs per impedir la voluntat popular, però és poc coherent si ve dels qui volen abanderar la trinxera del “seny” i de la “moderació”. Menyspreen persones que es manifesten durant quatre anys i que voten massivament, només pel fet que s’expressen a favor de la independència; si es manifestessin en favor de la unitat espanyola i votessin els partits que la defensen això no passaria i el respecte seria absolut. Diguem que es manifestessin 1,5 milions i els votessin gairebé 2 milions de persones: ningú no parlaria de paròdia, ni de violentar l’altra meitat de la societat, ni de dividir el país, ni de no representar-nos a tots.

La manera de resoldre un conflicte que es produeixi en qualsevol societat democràtica és escoltar, negociar i acordar. Escoltar el resultat de les urnes és el primer pas. Saber-lo llegir honestament. Després, negociar a partir d’aquí i essent respectuosos amb l’opinió de la gent. I finalment acordar solucions que estiguin en sintonia amb el missatge dels ciutadans. El deure dels representants polítics i els responsables de les institucions és aquest, és canalitzar responsablement la voluntat majoritària i resoldre el conflicte.

Altrament la democràcia va minvant. Si no s’admet això no s’admet la possibilitat de fer grans canvis en una societat; des d’aquest esquema serà impossible que a Espanya es debati mai seriosament entre república i monarquia, per exemple. Perquè sens dubte que aquest debat també “dividiria” la ciutadania entre els partidaris del monarca i els de la república, i implicaria proposar iniciatives que “trencarien” la legalitat que consagra la monarquia constitucional. Han de renunciar, els espanyols, a tenir aquest debat? A tenir aquesta possibilitat? Els estan dient que sempre més seran una monarquia i que quan algú obri el debat sobre la forma d’Estat des d’una part de les Corts, els cauran les mateixes plagues que ens envien a nosaltres?

En aquesta situació ens topem amb una incompareixença persistent de l’Estat espanyol. L’hem interpel·lat en nombroses ocasions, dins i fora dels parlaments. Hem proposat, i hem dedicat molts esforços a fer propostes d’encaix. Ho sap prou bé tothom. Fer veure que tot això no s’ha fet o s’ha bandejat, que no s’ha buscat pel dret i pel revés el diàleg i la negociació que encara avui alguns reclamen és ser profundament injust i deshonest. S’ha fet, fins i tot per a molts de nosaltres s’ha fet durant massa temps i s’ha estat massa pacient amb els incompliments reiterats i les ofenses gratuïtes i permanents que líders espanyols han adreçat a Catalunya com a nació, a la seva llengua i a les seves aspiracions d’autogovern.

La diferència veritable és la resposta a donar davant del que ningú no pot desmentir, que és la incompareixença i la negativa de l’Estat. I no de l’Estat actual, sinó de l’Estat que hem conegut –i ajudat— durant més de tres dècades. La resposta és el que ens diferencia: o continuar per un camí que ja sabem quins resultats pot donar (tendents a zero, o pitjor) o encetar-ne un de nou. No hi ha cap altra opció. Cap ni una més. O ens resignem a una situació que no canviarà en allò substancial (fer creure el contrari és enganyar, a la vista dels darrers trenta anys, o ser preocupantment il·lús) o no ens conformem i proposem sortides. De manera democràtica, pacífica i raonada, que és com estem fent les coses. Ens rebel·lem per aconseguir la solució que es deriva d’escoltar la gent. Què és tan horrorós? Què és el que mereix el descrèdit i l’ofensa ridiculitzant d’alguns, certament molt poderosos i influents? Què espanta tant? I què justifica que s’espanti tanta gent amb espantalls poc rigorosos i poc racionals?

Defenseu el que vulgueu. Feu-ho amb convicció, i vehemència si cal. Proposeu alternatives, o no les proposeu si creieu que no en calen. Però deixeu de considerar-nos moralment inferiors, políticament embogits i irresponsables, i personalment immadurs. Perquè al final, d’una manera o d’una altra, els ciutadans acaben per sortir-se’n. I si volen república, tindran república. Aquí i a Espanya. S’hi posin com s’hi posin els aristòcrates (o els seus inflats amanuenses).

Autor: Carles Puigdemont