|
No podem seguir pagant el 9% del nostre PIB a l’Estat, sense retorn, perquè això significa la ruïna.
En els propers mesos i anys, els catalans tenim al davant una gran oportunitat de fer-nos lliures d’una situació que venim patint des de fa tres-cents anys. És una oportunitat que la història ens ha negat tossudament. Però ara, si la sabem aprofitar, tenim l’ocasió de trobar la via que permetrà que afrontem el nostre futur amb esperances. S’obre un període en què, com diu Alfons López Tena, “els ulls dels catalans tornen a brillar”. Un període en què podem refer la nostra economia, oferir esperança als nostres joves aturats i fer realitat el vell somni dels catalans: el de ser una nació lliure amb un Estat independent propi.
Hem arribat a la conclusió col.lectiva i majoritària. El nostre futur comporta la creació d’un Estat independent per assegurar el nostre futur i el nostre benestar socials. Per què? Doncs perquè la nostra situació és insostenible. Amb desenes de milers de desnonaments, un índex d’atur de més del 20%, amb un 50% de joves sense perspectives, amb milers d’empreses que tanquen cada mes, no tenim altre remei que prendre passos en aquest sentit. Passos segurs i decidits. Pausats i ben rumiats. És una apreciació que es té des dels més oposats pols de la societat catalana. Des de les Cambres de Comerç fins als treballadors autònoms.
Des dels claustres dels instituts fins als ambulatoris. Des de les llars de les famílies fins al món del treball. A la societat catalana s’aixeca un clam que diu “prou”. No podem seguir pagant el 9% del nostre PIB a l’Estat, sense retorn, perquè això significa la ruïna. I com que ni PP ni PSOE volen reconèixer-ho, no tenim més remei que marxar. Necessitem aquella vital eina que és la que permet que les societats modernes prosperin: un estat independent propi.
En la història han coincidit dues grans idees oposades en el nostre espai peninsular. Per la part espanyola, la de la recentralització brutal amb què pretenen “reconquerir” tot allò que senten que l’Estat de les Autonomies els va prendre. I aquesta recentralització no és més que una fugida endavant provocada per una gravíssima crisi que els governs espanyols han creat. Actuen afectats per una greu ofuscació i no són capaços d’entendre ni assumir què està passant a Catalunya. Per part catalana, per contra, estem experimentant una molt saludable presa de consciència que ens porta a veure que mai no podrem ser el que som, dins Espanya, si no som independents. Aquesta és la realitat que gran part de la premsa i la classe política internacionals sí han comprès.
En aquest panorama, ha passat un fenomen : l’eix central bàsic de la política catalana ha passat de ser esquerra-dreta a ser la d’Espanya-Catalunya. S’està produint aquella part de la Transició democràtica que no es va produir amb la mort de Franco quan l’amenaça militar encara era forta. Avui aquesta pràcticament ha desaparegut i els catalans podem apropar-nos a la democràcia i decidir, entre tots, què volem fer sense marginar absolutament ningú. Però deixant clar que una majoria volem retrobar-nos amb la història i refer-nos com a país que som. Aquest és un pas que només podran liderar polítics experimentats i decidits.
Gent que saben com es crea un Estat nou i que tenen contactes internacionals solvents. I penso que la millor força per poder liderar aquest procés és Solidaritat Catalana per la Independència. Lliures de tot compromís amb sectors banquers o empresarials que podrien desviar l’objectiu de la llibertat, els homes i dones de Solidaritat no tenim altre objectiu que no sigui la constitució d’un estat independent català dins la Unió Europea. Serà en aquest marc, i només en aquest marc, que podrem garantir el benestar, les pensions, la cultura i l’economia de tots els gironins i de tots els catalans. Estem fent història. Que tothom s’afegeixi al tren, que no hi sobra ningú.
