El País de las Maravillas.

Títol original: Le meraviglie
Direcció: Alice Rohrwacher
Guió: Alice Rohrwacher
País: Itàlia, Suïssa, Alemanya
Idioma: Italià, Francès, Alemany
Gènere: Drama
Metratge: 110 min
Intèrprets: Alba Rohrwacher, Maria Alexandra Lungu, Sam Louwyck

Amb el seu segon llargmetratge en solitari Alice Rohrwacher sembla haver trobat la consolidació internacional després d’aconseguir el gran Premi del Jurat al festival de Cannes. Aquest èxit contradiu la por que normalment exposen els directors novells on la segona pel·lícula és la més difícil, doncs han d’afrontar les expectatives generades per l’opera prima sense un bagatge al seu darrera que els faci de coixí davant la indústria i el públic.

Al llegir “El país de les meravelles” solem pensar immediatament amb l’Alícia de Lewis Carroll però en aquest cas no trobarem ni conills ni cartes de pòquer, sinó mel i programes de televisió. Aquesta delicada faula ens situa en un petit poblet d’Umbria al final de l’estiu. Gelsomina, que es com es diu l’heroïna de la nostra història, viu amb els seus pares i les seves tres germanes més petites en una granja atrotinada produint mel. Les nenes creixen al marge de la societat, ja que el seu peculiar pare creu que s’apropa la fi del món i prefereix que pugin en contacte amb la natura malgrat haver d’atenir-se a un seguit d’estrictes normes. Aquesta situació es veu alterada per l’arribada de Martin, un jove delinqüent que segueix un programa de reinserció, i el desembarcament al poble de l’equip de “Village Wonders” , un popular concurs televisiu que es grava a la comarca.

Ens trobem davant d’una narració iniciàtica amable, tendra i divertida on la protagonista comença a descobrir el món que l’envolta i del que n’havia estat apartada. A mesura que es va fent gran, la nena ha de fer front tant als seus propis canvis, com a dos mons volgudament apartats l’un de l’altre. La pel·lícula també ens exposa la desaparició d’un estil de vida, el de la Itàlia tradicional i rural que, de la mateixa manera que passa a tota Europa, queda fora del temps i on els canvis ja no tenen volta enrere.

A banda del literaris, són molts els referents que ens venen al cap. El to que va i ve del somni a la realitat evoca la capacitat d’observació del natural del neorealisme, així com el discurs oníric i festiu ens remet a la pràctica “felliniana”. La tradició es segueix a pagès i també al cinema.

Tràiler